PSICOMOTRICITAT

Què observam ?

L’infant en relació a si mateix

El moviment és el nucli central del desenvolupament psicomotor de l’infant. L’estudi del subjecte i el moviment del seu propi cos (la marxa, la correguda, les caigudes, els bots...) es pot fer a través de l’observació de diferents aspectes: la destresa, la coordinació i la dissociació de les accions i dels moviments del cos, el to muscular, els moviments facials. Són activitats privilegiades que apareixen en els jocs sensoriomotors i simbòlics dels infants. Són indicadors de la qualitat dels moviments en els desplaçaments, de la mobilitat de dos o més parts del cos alhora i de la independència d’unes parts del cos respecte d’altres. L’observació del to és important per recollir el manteniment de la postura, els balancejos, però el to també informa sobre les emocions, els elements afectius, viscerals, nerviosos i intel·lectuals. L’observació de la cara és una font molt rica d’informació, els moviments expressius d’aquesta part del cos fan palès l’estat afectiu de les persones en cada moment.

L’infant en relació al temps

A la sala de psicomotricitat es pot observar un altre paràmetre que és el de la relació amb el temps, el ritme personal de cada infant, el seu tempo espontani en la realització de l’activitat motriu, en les relacions amb els altres... La vivència del temps ve unida a la vivència de l’espai... Recollir aquestes dades ajuda a conèixer l’etapa evolutiva: de les activitats sensoriomotrius que ocupen la major part del temps, de mica en mica, va passant a les activitats de joc simbòlic i de representació.

L’infant en relació als altres

Les relacions amb els altres estan íntimament lligades a l’activitat motriu i sensoriomotriu de l’infant. Aquestes relacions responen a dues necessitats complementàries i fonamentals: la necessitat de seguretat i la d’autonomia progressiva. Amdues tenen relació amb la satisfacció de les necessitats que li proporcionen plaer o disgust, ja que els lligams amb els altres són viscuts essencialment en el pla afectiu. L’activitat corporal permet a l’infant entrar en relació amb el seu entorn i al mateix temps rebre els afectes. Això es tradueix en la comunicació, concretament en l’expressió verbal.

L’infant en relació al material

El paràmetre del subjecte en relació amb els objectes permet observar el joc de l’infant amb tot el seu cos mitjançant manipulacions, construccions, desplaçaments, etc. i com entra en contacte amb els objectes de l’entorn i amb les seves qualitats perceptives de color, grandària, forma, pes, etc. entre altres. A l’hora d’analitzar aquests paràmetres de l’espai pot fer comparacions, agrupaments, associacions d’objectes i, sobre aquests criteris, accedeix al pensament operatori i al logicomatemàtic.


L’infant en relació a l’espai

Quant a la relació amb l’espai, els itineraris, els desplaçaments, la manipulació dels objectes, les construccions, etc. que permet la sala de psicomotricitat fa que l’infant pugui descobrir i assimilar les diferents orientacions i relacions espacials. La noció d’espai inicialment ve determinada pel coneixement i la diferenciació del seu jo corporal respecte a l’entorn, posteriorment i sobre la informació que li dóna el seu propi cos, pot percebre l’espai exterior i les seves direccions. A partir de la percepció dinàmica de l’espai viscut s’inicia progressivament l’abstracció de l’espai exteroceptiu fins arribar a la noció de distància i orientació dels objectes respecte al jo i d’un objecte respecte a un altre. Finalment, l’infant és capaç de transportar aquestes nocions generals a un pla reduït i abstracte: el grafisme.

El/la psicomotricista

Aquest paràmetre fa referència a la tecnicitat del psicomotricista: les característiques del seu sistema d’acció, les estratègies i tècniques d’intervenció que posa en marxa, i el conjunt d'actituds que afavoreixen el reconeixement de l’expressivitat psicomotora de l'infant.

La sessió

Tot aquest conjunt d’aspectes que s’han de tenir en compte es produeixen en un espai estructurat, amb un grup d’infants i durant un temps específic: el temps de la sessió, que té unes fases determinades en les quals l’infant pot seguir un itinerari educatiu de maduració (maduració motriu, afectiva i cognitiva). Són els moments de la rebuda i acomiadament (els rituals d’entrada i sortida), els moments de preparació i d’inici de la sessió, el moment dels jocs de seguretat profunda, dels jocs sensoriomotors, dels jocs simbòlics i dels jocs de distanciament, de construcció i d’acomiadament.

La sala de psicomotricitat

És un espai privilegiat per a l’infant, especialment preparat per a aquest itinerari educatiu que se li vol proposar. La primera intervenció de l’adult és la d’estructurar l’espai de la sala dotant-lo del material adient. La planificació de l’espai ve determinada per la concepció de l’infant com un ser de globalitat en el qual el que és motriu, afectiu i cognitiu es presenten units. Per respectar aquesta globalitat es presenten diversos espais que l’infant pot investir i que permeten a l’adult intervir específicament i crear un ambient de seguretat en el qual es pugui experimentar lliurament sense perill.

Els materials de la sala

La finalitat fonamental del material és fer que l’infant accedeixi al plaer sensoriomotor, al joc simbòlic i a la capacitat de descentració amb els jocs de construccions. Les condicions materials que són necessàries a la sala de psicomotricitat venen determinades per la presència de diversos objectes que permeten que l’infant visqui una sèrie d’activitats que el condueixen al plaer sensoriomotor i a la utilització simbòlica i cognitiva. Ha de ser ben ofert: tant pot ser demanat per l’infant, com proposat per l’adult en funció de les necessitats.